16/7/11

Combat del somni

Jo et pressentia com la mar
i com el vent, immensa, lliure,
alta, damunt de tot atzar
i tot destí. I en el meu viure, 

com el respir. I ara que et tinc
veig com el somni et limitava.
Tu no ets un nom, ni un gest. No vinc
a tu com a l’imatge blava 

d’un somni humà. Tu no ets la mar,
que és presonera dins de platges,
tu no ets el vent, pres en l’espai. 

Tu no tens límits; no hi ha, encar,
mots per a dir-te, ni paisatges
per sê el teu món —ni hi seran mai. 


Amb aquesta poesia vaig apendre a estimar els mots
 

1 comentari:

el bloc de La Bet ha dit...

El combat del somni, em va fer enamorar de la poesia!!